Segons François Weymuller
Traducció del francès de Francesc Vicente
Oikos-tau, S.A. ediciones
155 pàgines (tipus llibre de butxaca)
Suggestionat pels excepcionals personatges de Mèxic m’he vist empès a localitzar informació sobre aquest gran país. Per això he tingut ocasió de llegir la versió de la història de Mèxic segons el professor francès François Weymuller, i he de reconèixer que m’hauria d’haver fet sospitar que la seva versió no seria la més neutral de les que deuen circular. Tots sabem que França és el més ferm defensor del centralisme absolut, ni que sigui a costa d’exterminar totes les altres cultures. Alguns haurem notat que l’herència francesa a l’Àfrica (i arreu del món) no és la més exemplar de totes. Arreu van deixant rastres de tortures, de cops d’estat, d’incomprensió i després de rebuig. Tot i això he pensat que per començar, per tenir algunes pinzellades podia llegir aquest primer i únic llibre que he trobat, de moment.
La Història de Mèxic, fins l’arribada dels espanyols va ser un exemple de com podria haver evolucionat la Història de la Humanitat sense la globalització. Sembla ser que als territoris del sud de l’Amèrica del Nord hi van viure i conviure diverses civilitzacions, entre les quals les que van confeccionar el calendari més exacte del seu temps, o els que van construir les piràmides més grandioses en volum del món etc. D’altra banda no coneixien ni la roda ni les armes de foc. D’altra banda a Mèxic, per exemple, s’hi va imposar una dinastia sacerdotal sanguinària, amb rituals de sacrificis humans i fins i tot de canibalisme. Vaja, que quan hi van arribar els espanyols es van trobar amb uns que vivien molt bé i uns altres que no estaven gaire contents. I per això, amb l’estil del “divide y venceràs” que encara utilitzen avui en dia a casa nostra, van aconseguir que quatre espellifats s’apoderessin dels enormes territoris que avui formen l’estat de Mèxic.
Els espanyols, tots ho sabem, van ser cruels en extrem, van torturar, van violar, van esclavitzar, van mutilar, van exterminar…. en fi, van terroritzar en extrem aquelles nacions endarrerides en el tema de la tecnologia, i per acabar-ho d’empitjorar hi van exportar el sistema nefast d’organització política. Primerament per la via militar, segonament amb els missioners, van imposar un estil econòmica basat en els privilegis per els blancs i l’esclavitud (en les més diverses nomenclatures) dels indígenes. Així com als territoris anglosaxons la colonització anava encapçalada per la societat civil (pagesos, ramaders, negociants…) a Mèxic van establir les “encomiendas”, que eren unes grans propietats a nom d’algú designat pel poder central de Madrid. Aquests només es dedicaven a viure bé, a gaudir de tots i de totes, a exercir el poder feudal sense limitació. Un desastre. I això es va mantenir amb major o menor cruesa fins a les acaballes del segle XIX i començaments del XX.
Els espanyols, afavorits per la falta d’adversaris poderosos van conquerir terrenys immensos, molt més grans que l’actual Mèxic (avui en dia Mèxic té quasi dos milions de quilòmetres quadrats, quatre vegades l’estat espanyol). Van conquerir tot el que avui és l’estat de Texas, també New Mèxic, Arizona, Califòrnia i grans extensions d’Oregon, on es van trobar amb els russos i van haver de frenar, perquè aquells s’hi tornaven amb armes de foc. Però amb una mala organització política i militar no els va quedar altre remei que de derrota en derrota anar cedint territoris al veí del nord. I potser per això van arribar al moment de la Història.
A les acaballes del XIX hi van haver intents de modernització i per tant de supressió del privilegis de la colonització: furs especials per a militars i per a l’església, també per una sèrie de personatges enganxats a la mamella com ara els hereus dels colonitzadors espanyols i els seus fills, de raça pura o mestissos derivats dels abusos dels amos amb les seves esclaves índies. Els dirigents progressistes van reformar tímidament les estructures medievals i això va ser impugnat per “pronunciamientos” militars gelosos dels seus privilegis. Finalment els militars reformistes es van anar imposant fins aconseguir reformar la constitució. Una de les reformes més contestada va ser la que afectava a l’església, amb la pèrdua d’extensíssimes propietats. Els capellans no ho van acceptar i van aconseguir revoltar molts feligresos en l’anomenada Guerra dels Cristeros en la que el clero va ser definitivament vençut i es va haver de conformar amb un proselitisme moderat i controlat per l’estat.
Resumint. Si voleu conèixer la Història de Mèxic us aconsellaria que triéssiu, si us és possible, un altre autor. Perquè això de justificar i fins i tot alabar als virreis, i criticar, ni que sigui veladament, als revolucionaris, ja no està de moda i fins i tot fa mal a les neurones.
Aleix Font, 16 de setembre de 2023.
